Francesco Tonucci

Francesco Tonucci, va néixer a Fano al 1940, també conegut pel pseudònim “Frato”, és un pensador, psicopedagògic i dibuixant italià. És autor de nombrosos llibres sobre el paper dels nens en el món urbà i d’articles en revistes italianes i estrangeres.

Va realitzar estudis de pedagogia a la Universitat Catòlica del Sagrat Cor de Milà.

Amb 28 anys va rebre una distinció en aquest camp i va començar a satiritzar la realitat de l’escola a través del nom de “Frato”, nom que sorgeix en fusionar les primeres síl·labes del seu nom. Frato és el segon personatge de la seva vida, mitjançant el qual el projecte i el programa és veure el món amb ulls de nen, donar veu als nens que normalment callen, per denunciar en el seu nom els errors que nosaltres els adults cometem amb ells.

Franceso comparteix la seva vida amb la seva dona (mestra), amb els seus 3 fills i els seus nets. Dels seus nets diu que va aprendre molt i li van permetre durant anys ser nen.

En 1991 va dur a terme al seu poble natal el projecte de Ciutat dels Nens, sen ells la principal referència.

És professor Honoris Causa de varies Universitats arreu del món.

És investigador de l’institut de Psicologia del Consell Nacional de Investigacions (CNR) de Roma, dedicant-se  en gran part de la seva vida a convèncer el món que és possible canviant les ciutats i recuperant-les per als nens, per a que es puguin moure’s lliurement, explorar, jugar-hi sense ensopegar amb les barreres que els hem posat. No en va se li reconeix en el món sencer com niñologo, ja que sempre va tenir una capacitat especial per a posar-se al lloc del infant i abordar d’una manera senzilla les dificultats que aquests troben per jugar.

“Niño se nace”,   “Con Ojos de Niño”,   “La Ciudad de los Niños”,  

“Cuando los Niños dicen basta”, són alguns exemples de la seva àmplia bibliografia que ha exercit influencies en molts temes relacionats amb la infància (1988, 1990, 1991, 2005).

Al llarg dels seus nombrosos escrits, conferències, llibres, textos, Tonucci intenta desenvolupar un nou sistema educatiu, basat en les possibilitats que tenen els nens des de primera hora del matí, procurant activar la seva atenció.

Per a Tonucci: Els nens han de jugar en la confiança, és a dir, als nens que no poden sortir sols de casa se’ls està impedint jugar. Jugant els nens desenvolupen autonomia i coneixen altres nens i van coneixent el món, tenen aventures, emocions i por davant d’un risc.

Tonucci comenta que els adults sempre diuen als nens el que tenen que fer, no deixant llibertat perquè puguin descarregar les seves emocions. Limitant els seus moviments espontanis.

Ajudar als nens a recuperar la seva autonomia, és a dir que els nens recuperin la possibilitat de viure experiències pròpies i tenir alguna cosa per explicar a l’escola.

Per exemple: Si van sols a l’escola, recorren el barri i coneixen el barri.

Abans d’ensenyar amb signes de trànsit, una bona educació viària comença per ensenyar-los a ser vianants.

Els 2 personatges (Francesco i Frato) tracten cada un en el seu estil,   millorar els drets de l’infant, la seva educació per crear un món millor, amb millors persones.

Tots els aprenentatges més importants de la vida es fan jugant.